Ja trigava. Fa una setmana que he obert el blog i encara no n’havia parlat…

Aquest any és el definitiu per tots els que portem tant i tant de temps seguint les aventures d’aquest nen (que ara ja no és tan nen) amb ulleres i cicatrtiu misteriosa. Que el final estigui tan aprop em fa molta il·lusió i molta por alhora. N’hem parlat tant, ens l’hem imaginat tantes vegades, hem llegit i escrit tantes i tantes teories diferents, que segur que alguna vegada hem llegit, hem sentit o hem imaginat el que serà el final veritable. És pràcticament impossible que ens sorprengui, i això li posa la feina molt difícil a la sra Rowling.

És que no hi ha més opcions: el Harry viurà o morirà, l’Snape serà bo o dolent, el Dumbledore estarà viu o mort, la Ginny tornarà amb el Harry o no, l’Hermione i el Ron acabaran junts o no,… Però serà molt difícil que ens quedem convençuts i amb la boca oberta després d’un gir argumental ineseperat. Si al final els pares del Harry són vius i en realitat Voldemort és el James desfigurat, o en Dumbledore en realitat és el Ron que ve del futur per ajudar al Harry, o en realitat tot era un somni, serem molts afèrrims seguidors els que ajuntarem tots els llibres per fer-ne una gran foguera.

Per tant l’emoció del llibre és resoldre el llistat de serrellets (i serrellots) que queden per lligar i posar-los en un context intrigant i no decepcionant on la gran intriga és el com i no el què. És a dir, molt bé, el Harry morirà, però com? El matarà el Ron? El matarà el Hagrid? L’Snape? Es matarà sol? Quina opció serà la més convincent per a l’exèrcit de fans és difícil d’esclarir. Repeteixo, feina difícil per a la sra millonaria.

Donat doncs que tenim poc marge per a la sorpresa, una de les pors que tinc és que el llibre em decepcioni. És el que passa quan et generes expectatives per un final espectacular durant més de 7 anys. I és que això dels finals no és fàcil, hi ha milers de llibres que tenen un bon plantejament i un patètic final. Hi ha molts “yo soy tu padre” i molts “i llavors va sonar el despertador”, i si el final de Harry Potter havia de ser tant llastimós no calia posar-se a escriure i donar falses esperances a tanta gent.

També em fa por el després. Ara que he decidit que em llegiré la versió anglesa per evitar que m’espoilegin el final (quin gran verb: espoilejar ), no em fa tanta por l’enterar-me sense voler-ho d’alguna cosa rellevant (tot i els esforços del sr gabriel) com l’allau d’anàlisis que ens envairà les setmanes següents a la sortida del setè llibre. M’imagino la Rowling a casa seva a la seva mansió mossegant-se les ungles, esperant a rebre el primer mail d’un fan indignat explicant-li que ha comès un error majúscul en la trama o dient-li que s’ha oblidat de resoldre aquell dubte tan important que va plantejar a la pàgina 145 del primer llibre. I és que estic segura que hi haurà llista d’errors circulant per la xarxa a les poques hores que es publiqui el llibre, i això encara agreujarà més la incipent decepció.

I evidentment, també em fa por la ressaca de l’endemà. La sensació de “i ara què?”. Durant 7 anys la història d’en Harry ha sigut com un decorat de fons, una cosa que sabia que tenia allà, de la que sabia que en rebria periòdicament una petita dosi en forma de llibre. I després què? Ja no hi haurà més dosis, ja no hi haurà una història igual que rebifi i alimenti la seva intriga publicant un capítol cada dos anys.

Tot i això, també hi ha lloc per la il·lusió. I doncs és clar. No t’enganxes d’aquesta manera a una història sense tenir ganes de saber-ne el final. Però prefereixo omplir-me de pesimisme perquè després la pujada de l’eufòria sigui més gran. QUEDEN 26 DIES!