1. Un kigurumi del pikachu. Prometo que me’l poso.

2. Unes orelleres peludes. També prometo que me les poso, però no juntament amb el kigurumi…

3. Qualsevol d’aquests llibres (entre molts d’altres).

4. Aquesta llibreta del Muji.

5. Una entrada dues entrades per l’A-Nation del 2008.

6. Aquesta samarreta (per anar a l’A-Nation).

7. La quarta temporada de perdidos i algú que m’expliqui el vídeo de la orquídea.

1. Funda per a plàtans made in Sanrio. És una llàstima que no m’agradin els plàtans :_)

2. Targetes de visita impreses en cacahuets i en tot tipus de fruits secs. Se’ls ha inventat l’empresa Arigatou. Els japos tenen tanta afició a interncanviar targetes eren els únics que ho podien fer… Li han dit “TaberuMe”, que vindria a ser un joc de paraules que vol dir “Menja’m”.

3. Un dels millors videoclips de parapara que he vist! ^_^ S’enganxa de mala manera la cançoneta…

4. Portada de la revista japo egg. La model que hi apareix és la famosisíssima Kaa~tan, creadora de l’estil japo manba, entre alguns d’altres.

Crec que per avui el nivell ja és força friki… tinc més coses a la guantera, però me les guardo per propers posts

Jo ho trobo genial

Aquest any és el definitiu per tots els que portem tant i tant de temps seguint les aventures d’aquest nen (que ara ja no és tan nen) amb ulleres i cicatrtiu misteriosa. Que el final estigui tan aprop em fa molta il·lusió i molta por alhora. N’hem parlat tant, ens l’hem imaginat tantes vegades, hem llegit i escrit tantes i tantes teories diferents, que segur que alguna vegada hem llegit, hem sentit o hem imaginat el que serà el final veritable. És pràcticament impossible que ens sorprengui, i això li posa la feina molt difícil a la sra Rowling.

És que no hi ha més opcions: el Harry viurà o morirà, l’Snape serà bo o dolent, el Dumbledore estarà viu o mort, la Ginny tornarà amb el Harry o no, l’Hermione i el Ron acabaran junts o no,… Però serà molt difícil que ens quedem convençuts i amb la boca oberta després d’un gir argumental ineseperat. Si al final els pares del Harry són vius i en realitat Voldemort és el James desfigurat, o en Dumbledore en realitat és el Ron que ve del futur per ajudar al Harry, o en realitat tot era un somni, serem molts afèrrims seguidors els que ajuntarem tots els llibres per fer-ne una gran foguera.

Per tant l’emoció del llibre és resoldre el llistat de serrellets (i serrellots) que queden per lligar i posar-los en un context intrigant i no decepcionant on la gran intriga és el com i no el què. És a dir, molt bé, el Harry morirà, però com? El matarà el Ron? El matarà el Hagrid? L’Snape? Es matarà sol? Quina opció serà la més convincent per a l’exèrcit de fans és difícil d’esclarir. Repeteixo, feina difícil per a la sra millonaria.

Donat doncs que tenim poc marge per a la sorpresa, una de les pors que tinc és que el llibre em decepcioni. És el que passa quan et generes expectatives per un final espectacular durant més de 7 anys. I és que això dels finals no és fàcil, hi ha milers de llibres que tenen un bon plantejament i un patètic final. Hi ha molts “yo soy tu padre” i molts “i llavors va sonar el despertador”, i si el final de Harry Potter havia de ser tant llastimós no calia posar-se a escriure i donar falses esperances a tanta gent.

També em fa por el després. Ara que he decidit que em llegiré la versió anglesa per evitar que m’espoilegin el final (quin gran verb: espoilejar ), no em fa tanta por l’enterar-me sense voler-ho d’alguna cosa rellevant (tot i els esforços del sr gabriel) com l’allau d’anàlisis que ens envairà les setmanes següents a la sortida del setè llibre. M’imagino la Rowling a casa seva a la seva mansió mossegant-se les ungles, esperant a rebre el primer mail d’un fan indignat explicant-li que ha comès un error majúscul en la trama o dient-li que s’ha oblidat de resoldre aquell dubte tan important que va plantejar a la pàgina 145 del primer llibre. I és que estic segura que hi haurà llista d’errors circulant per la xarxa a les poques hores que es publiqui el llibre, i això encara agreujarà més la incipent decepció.

I evidentment, també em fa por la ressaca de l’endemà. La sensació de “i ara què?”. Durant 7 anys la història d’en Harry ha sigut com un decorat de fons, una cosa que sabia que tenia allà, de la que sabia que en rebria periòdicament una petita dosi en forma de llibre. I després què? Ja no hi haurà més dosis, ja no hi haurà una història igual que rebifi i alimenti la seva intriga publicant un capítol cada dos anys.

Tot i això, també hi ha lloc per la il·lusió. I doncs és clar. No t’enganxes d’aquesta manera a una història sense tenir ganes de saber-ne el final. Però prefereixo omplir-me de pesimisme perquè després la pujada de l’eufòria sigui més gran. QUEDEN 26 DIES!

1963. El sacerdot budista de Vietnam del Sud Thich Quang Duc s’immola a si mateix per protestar per les tortures de la policia governamental als sacerdots. Mentre es cremava no va fer cap so ni cap moviment.

1 de febrer de 1968. El general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan dispara un home jove que sospita que és un soldat del Viet Kong.

1989. A Xina, un home jove s’està dret davant dels tancs durant protestes per les reformes democràtiques. Mai se’n va saber la identitat.

1994. Un home que ha sigut torturat pels soldats perquè se sospitava que havia parlat amb els rebels Tutsis.

2003. Un presoner de guerra iraquià intenta calmar al seu fill.

Fotos extretes de

La última que he trobat és la del Sarkozy tajat fent un discurs durant la cimera del G8. Aquest també comença amb bon peu el mandat…

I aprofito l’excusa per linkar el mític vídeo del Yeltsin

Recordo el dia que el Chelsea ens va eliminar de la Champions (com que la ferida d’ahir es tan recent avui no fa massa mal reobrir-ne de velles). Estàvem a La República (encara no havíem conquerit la plaça fixa als deports) i cada grup d’amics tenia el seu propi ritual. Un tal Pau, que seia a la taula de darrere nostre, va ser increpat per tots els seus amics en repetides ocasions, es veu que era el gafe oficial del grup i va ser obligat a sortir del bar i a veure els últims moments del partit des del carrer. Paral·lelament, un noi de la taula del costat es va passar els últims 10 minuts del partit parlant pel mòbil amb el seu pare cridant: “Papa, que sempre que miro el futbol amb tu guanyem, hem de parlar fins al final, que farem un gol òstiaputa!”. La imatge del pare amb pantufles al sofà parlant amb el fill que estava al bar tot borratxo també deuria ser per veure-la, però això és un altre tema.

En aquella època nosaltres no teníem una superstició fixa, potser de tant en tant dèiem alguna cosa com “sempre que porto aquesta jaqueta guanyem” o “no tornis a portar la bufanda que sempre que la portes perdem”, però res seriós. Llavors, el 17 de maig de l’any passat, la màgica nit que vam guanyar la Champions va marcar un punt d’inflexió…

Faltava poca estona pel final i teníem l’esperança als peus, vaig anar al lavabo un moment i llavors va passar: GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL. Havia marcat Eto’o, començava la remuntada. I jo al lavabo.

Des de llavors, la cosa s’ha agreujat i ja em dec haver perdut uns 7 gols del barça de la mateixa manera, l’últim dels quals la mano de Messi d’ahir…

La meva pregunta és: Sóc gafe perquè marquen quan jo no miro els gols o porto bona sort perquè tinc el poder de provocar gols quan estic al lavabo? Capficada amb la pregunta, he buscat informació sobre els gafes i la bona sort.

El primer que he descobert és que “gafe” en català no existeix. Nosaltres no som gafes, som malastrucs. El segon és que si busques “gafe” al google veus que hi ha hagut una campanya de google-bombing per col·locar certa entrada en primer lloc. I el tercer és que en anglès gafe malastruc es diu jinx.

Llavors ha sigut quan he trobat aquesta notícia que es va publicar al maig d’aquest any a la revista New Scientist:

Some people have all the bad luck. Whether you call them accident-prone, or just unfortunate, there’s a group of people who really do have more mishaps than others. Everyone seems to know a comic or tragic figure who tends to get into scrapes, but until now it has been hard to show whether they are genuinely more accident-prone than others. To answer this question, Ellen Visser and colleagues at the University Medical Center Groningen in the Netherlands analysed the results of 79 studies which examined how prone people are to having accidents. In all, the studies recorded the mishaps suffered by 147,000 people, drawn from the general population in 15 countries. Strikingly, it appears that there is a discrete group of people who suffer the most accidents: 1 in 29 people have a 50 per cent higher chance of having an accident than the rest of the population (Accident Analysis and Prevention, DOI: 10.1016/j.aap.2006.09.012). Visser says the study doesn’t reveal which people in particular are most at risk, but it does show that a band of hapless people exists. Previous research suggests that children and people who work on oil rigs or as combat pilots, for instance, tend to have more accidents. But Visser suspects that the hapless have certain personality traits that predispose them to accidents.

Que vindria a dir que segons un estudi d’una universitat holandesa els malastrucs existeixen i que ho són 1 de cada 29 persones.

He fet números. Si als esports som unes… 150 persones (tirant llarg) mirant els partits del barça, en total al bar hi ha 5,17 malastrucs. Ergo, si volem guanyar la lliga diumenge tenim una setmana per descobrir aquests altres 4,17 i obligar-los a tancar-se al lavabo amb mi

Tot i haver-me esperat tant a fer-lo, no l’obro amb pretensions de fer un blog culte, ni temàtic, ni res per l’estil, només per tenir un raconet on reunir-hi curiositats i cotilleos de les temàtiques més variades.

Com que una innauguració és una ocasió especial, linko uns videos que formen part de les vides dels nens catalans criats a finals dels 80